L'efecte Furby
De petita, estava obsessionada amb els Furbis. Crec que va ser el Nadal de 4t de primària, ja sabia que els reis eren els pares i vaig decidir ser la persona més pesada del món demanant a totes hores que volia un Furby. Durant un mes, tot el que sortia per la meva boca eren les paraules “vull, un Furby". Són unes joguines que consisteixen en un híbrid bastant pelut entre peluix i robot, una espècie de bola de cabells amb orelles i ulls sortits que reaccionava a estímuls i intentaven imitar el comportament dels mamífers. Si vaig insistir tant, va ser perquè en la lletra petita en l’anunci ficava que valia més de 50 €, i mai havia sigut conscient de tenir una cosa tan cara. No sé si va ser per la meva insistència o pel seu imminent divorci, però, aquell Nadal el Furby va arribar a les meves mans.
Tot i el desig que vaig tenir per a aconseguir-lo un cop el vaig tenir no vaig tardar a agafar-li por. A diferència de la resta de regals de Nadal, no el podia pujar a l’habitació. Crec que va ser aleshores, quan vaig sentir per primera vegada el Unhemlich, però, així i tot, sentia afecte cap a l’objecte i em passava el dia cuidant-lo.
Alguna cosa semblant passa amb les imatges d’internet, sobretot amb les que s’acomoden sota els paraigües del shitposting. Un mar d’imatges format per com diria la cineasta Hito Steryl “imagens pobres”. Definint-les així:
“La imagen pobre es una copia en movimiento. Tiene mala calidad y resolución subestándar. Se deteriora al acelerarla. Es el fantasma de una imagen, una miniatura, una idea errante en distribución gratuita, viajant a presión en lentas conexiones digitals, comprimida, reproduïda, ripeada, remezclada, copiada y pegada en otros canales de distribución.”
Miniatures que la postmodernitat utilitza com a insígnia, que tenen un cos magnètic per a les persones, usualment, de la generació Z i Millenials (nascuts entre el 1980 i el 2010). Aquest magnetisme neix pel sentiment de nostàlgia que aquestes generen en nosaltres, ja que normalment són imatges d’icones de la cultura pop com l’Shrek o objectes coneguts com a espaguetis o animals adorables. Aquesta familiaritat barrejada amb el desgast de la imatge i la combinació amb les frases més aleatòries doten a aquestes imatges de l’unhemlich contemporani: l’efecte Furby. Afegint una capa humorística a aquest, més el desig de consumir imatges, d’entendre que volen dir, de sentir-te pertinent en algun nínxol d’internet a través del teu perfil en alguna xarxa social. Sobre això en el llibre, *Everything, all the time, everywhere; how we became postmodern*, Stuart Jeffries diu:
“Las empresas de redes sociales ofrecen espacios para performar. Slavoj Žižek escribió que en línea somos capaces de crear un “espacio de falsa desidentificación”, amb lo que quiere dir que podemos ponernos una máscara para revelar quiénes queremos ser o quiénes som realment. En línia, podemos asumir identitats falses que mai admetríem ni toleraríem en el món real.
Žižek va detectar una mentida en la seva suposada revelació del nostre veritable jo en línia: “El tan celebrat joc amb personatges múltiples i canviants (identitats lliurement construïdes) tendeix a ofuscar-nos (i, per tant, a alliberar-nos falsament de) les limitacions de l’espai social en què la nostra existència està atrapada.”
A través d’internet i del consum massiu d’aquestes imatges produïdes i consumides amb un to humorístic a través de la nostàlgia et permeten riure de QUALSEVOL COSA en la intimitat de la pantalla, tu i els altres perfils. O almenys, així va començar, fins que a la velocitat de la fibra òptica (200.000 km/s) i la creixent accessibilitat a internet han fet que en els països desenvolupats (parlar bretxa d’acces a internet) les normes de l’humor d’internet, com la post-ironia, hagin sortit de les pantalles per a instaurar-se en la manera de parlar, actuar i performar en la nostra vida diària. Com també en els memes, ja no hi ha bromes únicament iròniques sinó que poden ser iròniques (vols dir el contrari del que dius), post-iròniques (expresses alguna cosa de manera irònica, però en realitat, vols dir el que estàs dient) o fins i tot meta-iròniques (post-ironia amb una capa de nihilisme que fa que ni la mateixa persona que fa l’acció còmica sàpiga si està fent broma o no). L’evidència de l’aplicació de les normes culturals de l’humor d’internet en la nostra manera de relacionar-nos fora d’aquest, polaritzant a través de l’algoritme, no només el contingut que consumim sinó amb qui ens relacionem i entenem segons els paral·lelismes entre els nostres algoritmes. Colonitzant d’aquesta manera el familiar, allò que és nostre, transformant l’humor de les noves generacions en una espècie de Furby.
